ORIGEN DEL NOM

Hi ha dues versions de l’origen del nom del nostre poble:

La tradició popular també diu la seva. Conta que aquest nom ve de la unió de dos pobles veïns, l’actual i un altre de situat prop d’aquest, anomenat Corbera.

Però de l’existència d’aquest poble no s’ha trobat constància escrita, almenys que nosaltres sapiguem, encara que sí que n’hi havia un, l’anomenat Lloc de les Cases de Corbins, i que depenia de Corbins.

HERÀLDICA

Escut caironat: d’argent, un cor de gules acompanyat de 2 rams de sinople passats en sautor a la punta i somats cadascun d’un corb de sable picant el cor. Per timbre, una corona mural del poble.

Barcelona, 17 de setembre de 1987

Estudi realitzat pel Senyor Armand de Fluvià i Escorsa conseller heràldic diplomat en Genealogia, Heràldica i Nobiliària, assessor de l’Arxiu Nacional de Catalunya i president de la Societat Catalana de Genealogia, Heràldica i Sigil·lografia

LA BANDERA DE CORBINS

La bandera de Corbins, apaïsada, de proporcions dues vegades d’alt per tres d’ample ( 2X3), hauria de ser blanca, amb les càrregues de l’escut municipal al mig, això és, un cor vermell ( A ) acompanyat de dues branques verdes ( B )

Passades en sautor per sota i somades cadascuna d’un corb negre ( C ) que el pica, tot el conjunt d’una alçada de 7/9 de l’alt de la bandera, segons el disseny que s’acompanya.

Barcelona, 20 d’octubre de 1992.

Estudi realitzat per l'Associació Catalana de vexilol·logia
 

MON ROMÀ

LES EXCAVACIONS

El primer treball de documentació de les restes d’època romana a Corbins que tenim coneixement es deu a l’arquitecte modernista J. Puig i Cadafalch, quan l’any 1908 va fer una breu descripció acompanyada del dibuix en planta i alçat del monument funerari situat al Tossal del Moro.

Tret d’aquesta  descripció, les primeres intervencions arqueològiques en el municipi de Corbins remunten l’any 1984 quan es va començar l’excavació de la instal·lació de premsat, versemblantment d’oli, a la Partida de la Pedra. Aquesta actuació, que es va  completar en dues campanyes: 1984 i 1985, va permetre documentar la planta, gairebé completa, d’un espai destinat a l’obtenció d’oli.

Aquestes intervencions estaven emmarcades en el  projecte d’investigació del poblament rural en època romana començat tres anys enrere ambl´excavació, l’any 1981, de la vil·la romana de Cantaperdius, a Bellvís (Pla d´Urgell).

Coincidint amb el final de l’actuació a la premsa, es van localitzar les primeres estructures de la  vil·la romana del Tossal del Moro, molt a prop del monument funerari. En un sondeig d’urgència realitzat l’any 1985, es va poder documentar la presència de dues de les parets d’una gran nau.

Les campanyes d’excavació en la vila es van succeir sense interrupció entre els anys 1986 i 1993, palesant que es tractava d’un conjunt d’edificis de la pars rustica d’una important vila, de la qual es van poder excavar tres edificis que van estar en ús des de la segona meitat del S. II d.C fins al darrer terç del S. IV.

L’any 1994 es va realitzar una excavació d’urgència  donat que el traçat de la variant de la carretera LV-9224 podia afectar una part de les estructures de la vila que encara no s’havien documentat.Els treballs, realitzats en els mesos de Juliol i agost, van permetre documentar un important conjunt d’espais que estaven destinatsa acollir les activitats industrials de la vila: forns, foneries, premses..., així com l’emmagatzematge de productes ja elaborats.

Les intervencions fetes fins al moment, han evidenciat la importància del jaciment, tant per nivell de la informació arqueològica i històrica que han proporcionat com per la importancia de les seves estructures.

L’any 2001 van començar els treballs de condicionament i musealització del conjunt arqueològic per què pugui ser visitat. En aquesta primera intervenció es va instal·lar el drenatge que ha d’evitar que les aigües pluvials malmetin les estructures i els nivells arqueològics.

Els darrers anys la Vila romana del Tossal del Moro, a Corbins i  la Vila romana del Romeral, a Albesa, han estat seu del Cursos Pràctics d’Arqueologia.

MONUMENT FUNERARI ROMÀ

Les arrelades creences religioses del món romà, reflectides en el conjunt d’ofrenes de fundació localitzades en l’excavació de la Vila, es trobaven també en els ritus funeraris que practicaven. En època romana era comú tant la incineració com la inhumació.  Si bé ambdós ritus foren emprats conjuntament, a partir del S.II s’aprecia una major preferència per la inhumació.

Els romans enterraven els difunts en zones específicament destinades a aquest fi. Les necròpolis acostumaven a estar situades al costat de les vies i camins importants, a els afores de les ciutats.

Com a enterrament, a part dels sumptuosos panteons que pertanyien a famílies preeminents o a col·lectius de ciutadans, s’acostumava a usar com a lloc per dipositar el cadàver, sarcòfags de fusta, metall –generalment plom- o pedra, un grup de tegulae disposades en triangle o formant una caixa.

En el món rural, les necròpolis –com és obvi més petites- estaven associades a una vila i en ella hi eren enterrats tant els propietaris com els seus familiars i el personal servil de la vila.

En les viles més importants els enterraments estaven disposat entorn d’un monument funerari que exercia la funció de panteó i de capella pel culte.

A Catalunya són diversos els exemplars que tenim d’aquest tipus de construcció: un dels més coneguts és del de Centelles –destacable per la rica decoració de la seva cúpula, la Torre dels Escipions, la torre del Breny i el del Tossal del Moro a Corbins.

L’existència del monument funerari de Corbins és coneguda des d’antic. Aquest monument va ésser citat, per primera vegada, per J.Vilaplana, Posteriorment, l’any 1934, J. Puig i Cadafalch en va fer la  descripció i en dibuixà la planta i l’alçat. Daquest edifici, el Dr. Joan Sanmartí en va fer un acurat estudi i una detallada descripció que presentem a continuació:

“El sepulcre de Corbins, molt a prop de la confluència del Segre amb el Noguera Ribagorçana, era constituït també probablement per una cel·la, avui destruïda. Avui dia només resta dret el mur septentrional, de 7’30 metres de llargada i 2’80 d’altura màxima; l’amplada exterior de l’edifici devia ser lleugerament superior als 6 metres.

Al costat est del mur conservat hom pot observar les restes del sòl de la cel·la, amb indicis escadussers d’un paviment d’opus signum. Les dimensions interiors d’aquesta cambra, coberta amb volta de canó, són de 5’50X4’30 metres. Sota la cel·la hi ha quatre conditoria de 2’52 X 4’30 metres, coberts amb sengles voltes de canó que s’eleven a una altura d’1’92 metres. El mur és construït amb filades de pedra de grandària irregular i capes de formigó; tres filades horitzontals de forats disposats a distàncies regulars denuncien el sistema d’encofrat emprat a la construcció. Segons Puig i Cadafalch és possible que els paraments haguessin comportat originàriament un revestiment fet amb lloses de marbre. Actualment, no es conserva cap resta epigràfica ni d’ornamentació que permeti precisar la cronologia del sepulcre.

Les publicacions existents tampoc permeten deduir quin era l’horitzó de construcció de l’edifici i, en conseqüència, si els conditoria eren subterranis o bé constituïen exteriorment un podium. Puig i Cadafalch cita l’existència de dos trossos de columnes, actualment perdudes, i n’infereix l’existència d’un pòrtic, que, tanmateix, no apareix a les plantes publicades ni és visible avui dia al monument. Els dubtes existents sobre l’estructura de l’edifici, especialment pel que fa a l’existència d’un pòrtic i d’un pòdium, n’impedeixen una classificació segura. És possible que fos efectivament un sepulcre en forma de temple, tal vegada un d’estil  in antis, com suggereix Puig i Cadafalch, però també podria haver estat una edícula sobre pòdium, probablement oberta amb dues columnes al costat oriental, o fins i tot un simple sepulcre de cambra amb conditoria subterranis.”

Gràcies als treballs de condicionament endegats pel Servei d’Arqueologia de la Generalitat l’any 1986, es pogué verificar l’existència del revestiment. A l’interior de les cambres subterrànies, a nivell del sòl, es comprovà la presència de restes de plaques de marbre, de color gris, que havien revestit les parets.

Cal també fer esment de la necròpolis de teugulae que havia estat documnetada a uns 25 metres del monument. D’aquesta necròpolis actualment no en queda cap rastre, ja que va resultar totalment malmesa en uns treballs d’anivellament per crear una nova terrassa de conreu en el terreny.

SanmartíGrego. Joan: "Els edificis sepulcrals romans dels Països Catalans, Aragó i Múrcia".- Revista Fonaments, n.4, Barcelona, 1984, pàg. 87-16.

PREMSA D’OLI ROMANA

A una distància d’uns 500 metres de la vila del Tossal del Moro trobem, en la Partida de la Pedra, una instal·lació de premsat d’oli d’època romana.

La instal·lació, formada per dues naus adossades amb una paret comuna, està situada en una de les terrasses que dominen el riu Segre, lleugerament per sobre de l’antic camí de Lleida.

L’edifici estava aixecat pràcticament sense fonaments, car el terra de la terrassa era prou compacte. La fonamentació es limitava a un retall en el sòl de la terrassa d’uns 4 cms. de profunditat en què s’hi havia disposat la primera filada de pedres.

De les dues naus de la instal·lació, la primera (A) era utilitzada per a dur a terme les tasques de premsat; en la segona (B) es realitzava el decantat del líquid obtingut i s’emmagatzemava, tal vegada de manera temporal.

La part baixa de les parets estava aixecada en pedra i la resta en tàpia. A l’interior de les naus el terra no comptava amb cap tipus de paviment.

La nau de premsat conformava un espai rectangular de 5’50 metres d’amplada per 13’50 metres de longitud conservada, ja que les restes havien estat parcialment arrasades.

En el centre de la nau, paral·lela als murs més llargs,  s'havia instal·lat una premsa del tipus de contrapès. Aquesta mena de conjunt treballa com una palanca de segon gènere, on una barra rígida constituïda per una llarga biga de fusta, prelum, quedava fixada per un dels seus extrems en un punt de suport, arbor, inclòs habitualment dins un mur (1). En ésser aplicada la força per mitjà d’un cabestrant en un dels seus extrems, el punt de suport permetia el moviment del prelum en sentit vertical, exercint pressió en el punt de premsat (2). El contrapès funcionava com a punt d’ancoratge del cabestrant.

El contrapès (3) estava format per un bloc de pedra sorrenca de secció rectangular. Les seves mides són: 50 cms d’alçada i 90 X 92 cms de superfície. A cada costat menor s’hi aprecien sengles encaixos destinats a situar-hi els apèndixs del cabestrant.

Perquè el contrapès exercís la seva funció, s’havia fet un retall en el sól de la nau, de les dimensions precises per aconseguir que el plànol superior del contrapès restés al mateix nivell que el pis del recinte. El retall presentava en el seu fons la forma exacta del bloc, i permetia que aquest hi encaixés perfectament.

Es va identificar també l’estructura de l’arbor. Aquest punt és situat a uns sis metres del cabestrant, i aquesta és, per tant, la llargada del prelum. La plataforma de premsat hauria d’estar doncs, disposada davant de l’arbor, aproximadament a uns quatre metres del cabestrant.

La conducció de l’oli cap el dipòsit de decantació, situat en la segona nau(4), es realitzaria, segurament, mitjançant una canalització feta amb tegulae, travessant la paret que separa ambdós recintes. Aquest dipòsit de forma rectangular, amidava en l’interior 2’30 X 1’28 metres, i tenia una capacitat aproximada de 2000 litres.

Les dimensions de la nau de decantació podrien ésser de 10 X 10 metres, aproximadament. En la planta de la instal·lació es pot apreciar que la paret davantera d’aquesta segona nau està desplaçada respecte l’alineació del mur SE, per tal de permetre l’accés al recinte de premsat.

Sembla que la façana NE de la nau d’emmagatzematge, no estaria formada per una estructura contínua, sinó per dues pilastres que, juntament amb les parets laterals, servirien de suport a la teulada, i constituirien un triple accés a l’interior del recinte.

LA VILA ROMANA DEL TOSSAL DEL MORO

La Vila constitueix, dintre del món romà, el sistema tradicional d’ocupació del medi rural, tant des del punt de vista residencial com d’explotació agrària. Per tant, el concepte de vila està supeditat a la seva ubicació fora de la ciutat.

La vila, entesa com a unitat d’explotació dels recursos agrícoles i ramaders, ha de gaudir d’unes condicions que seran les que determinaran la seva puixança i riquesa: ha de controlar una extensió de terres suficient, i posseir el cabal d’aigua necessari per regar-les; ha d’estar ben comunicada, per donar fàcil sortida als seus productes; i ha d’estar situada prop d’un centre de consum important que pugui absorbir els productes periples que produeix.

La vila tradicional està dividida en dues grans unitats: la part urbana i la part rústica.

En la part urbana resideixen els propietaris de la vila, encara que en les més riques era corrent que la seva residència habitual fos a la ciutat, i anessin al camp per passar-hi llargues temporades. En la part urbana d’una vila no és estrany trobar les parets decorades amb pintures i els terres amb mosaics.

En la part rústica, en canvi, s’ubiquen els estables, magatzems, tallers i corrals, així com la resta d’instal·lacions necessàries per a les tasques agrícoles, ramaderes i, àdhuc, industrials. També és la zona on es troba l’allotjament del personal servil i esclau de la vila.

En la vila del Tossal del Moro, les excavacions s’han centrat en la part rústica. Els treballs d’excavació, començats l’any 1986, han posat al descobert un vast complex d’edificis i instal·lacions relacionats amb el procés d’emmagatzematge i transformació dels productes del camp.

Aquest conjunt d’edificis, disposats sobre una superfície superior als 15.000 m², foren usats durant més de 200 anys, patint diverses modificacions. Així, els espais més grans, bastits amb correus de pedra sorrenca de fins a 1,30 m de llargada, donaren pas a d’altres de menor entitat on les parets estaven aixecades amb pedres de menor tamany, fent palesa una decadència econòmica de la vil·la, lligada, tal vegada, a un canvi de propietari.

L’edifici més antic documentat, construït amb grans carreus de pedra sorrenca, a mida quasi 25 metres de llarg per 12 d’ample, es va aixecar entorn de l’any 160 de la nostraera.

La data de construcció de l’edifici ens l’ha donada, a més dels materials ceràmics recuperats, la troballa d’una ofrena de fundació consistent en una petita olla amb un ou al seu interior, acompanyada d’una moneda de l’Emperadriu Faustina, esposa de l’Emperador Antonius Pius que va regir els destins de Roma entre els anys 138 i 161 de la nostra era.

El procés d’excavació ha permès establir que aquest edifici va ser destinat, en un principi, a estable dels animals usats en les tasques agrícoles –bous i cavalls- i com a magatzem de palla i farratge.

Entorn de l’any 262, tal vegada coincidint amb les invasions dels Francs, l’edifici pateix un incendi on moren alguns animals.Immediatament després, l’espai interior és distribuït de nou, creant-se un conjunt d’habitacions, d’aproximadament 4 x 3 metres, destinades a vivenda d’una part del personal de la vila.

Cent anys després –vers l’any 365- l’edifici és enderrocat per fer-ne un altre que utilitza una part de l’espai que ocupava el primer. La nova construcció està en ús fins un moment no determinat del segle V.

Els treballs d’excavació de 1994 han permès conèixer noves estructures de la vila, entre les que s’hi troben les instal·lacions de premsat –tal vegada per l’oli-, els dipòsits per decantar-ne les impureses, els camps de dolia –grans recipients ceràmics per emmagatzemar líquids o cereals -, i un conjunt de forns, possiblement associats a una ferreria.

Un dels trets més característics de les excavacions, ha estat la troballa de setze ofrenes, que consistien en una olla amb un ou al seu interior. Aquestes ofrenes s’inscriuen en la concepció religiosa del món rural romà, i estaven associades a la construcció dels edificis o a les obres que s’havien fet en el seu interior.

Bibliografia

MARÍ, Lluís i MASCORT, Maïte: Una ofrena de fundació a la vil·la romana de Corbins de Corbins (Segrià). Recerques de les Terres de Ponent, vol. IX, Tàrrega, 1988, pàg. 63-71.

DOMINACIÓ SARRAÏNA

Aquest poblat romà es creu que degué ésser destruït per la invasió àrab a l’any 719.

Sota la dominació almoràvit es construí el castell de Corbins que fou un bastió avançat de la defensa de Lleida.

Prop del Sot de Corbins hi havia terres que pertanyeren a allò que es denominava Torre d’Al Bulei, gran propietari àrab.

A ponent, aleshores ja existien les anomenades Cases de Corbins, d’origen musulmà, caseriu que desapareixerà devers el segle XVIII. Avui encara en queden alguns vestigis, com són un forn i nombroses sitges i el nom d’una partida. Han aparegut fragments de ceràmica àrab i medieval.

També han persistit les restes del castell, utilitzat no fa gaires anys, com a presó municipal. Aquestes restes són allò que avui dia coneixem amb el nom de la Presó del Pere.

COMANDA TEMPLERA

Els Templers era un Orde Militar fundat a Jerusalem l’any 1110 amb la finalitat de socórrer els pelegrins que anaven a Terra Santa i que sovint eren objecte de pillatges per part dels lladres sarraïns.Ben aviat l’Orde es va estendre per tot l’Occident.

A l’inici de l’establiment de l’Orde a Catalunya, nomenaven batlles encarregats d’administrar les possessions que havien adquirit, progressivament les propietats més importants foren organitzades en Comandes.Els comanadors eren els encarregats d'aministrar i recol·lectar els tributs.

Corbins, punt geogràficament dominant dins la vall entre dos rius de Balaguer a Lleida, fou reconquerit per primera vegada als sarraïns pel comte de Barcelona i encomanà el poble i el Castell de Corbins a Arnau Berenguer III l’any 1117 com a fita estratègica i prèvia a la reconquesta de Lleida. El Comte de Barcelona encomanà el poble i el Castell de Corbins a Arnau Berenguer d’Anglesola i li cedí per feu les dues tercers parts de la terra, honors i cens a canvi de fidelitat i obediència.L’altra tercera part la retingué per a ell.

L’any 1126 en una incursió de les forces agarenes recuperaren el Castell de Corbins en derrotar l’exèrcit del Comte de Barcelona. Els musulmans, aprofitant-se probablement de la rivalitat existent entre el Comte de Barcelona i el rei d’Aragó, Alfons el Bataller, rivalitat motivada per la conquesta de la ciutat de Lleida, envaïren el Segrià. Llavors es produí la famosa batalla de Corbins en la qual els cristians patiren nombroses pèrdues d’homes. En aquesta desfeta és probable que morís el fill de Ramon IV del Pallars Jussà, Bernat Ramon. També es perdé el Castell de Corbins que no tornaria a mans cristianes fins a l’any 1147.

El 27 de novembre del 1.143 hi hagué un conveni entre Ramon Berenguer IV i els Templers, segons el qual cedia a l’esmentat Orde els Castells de Barberà, Xalamera, Remolins i el de Corbins quan fos altra vegada conquerit als agarens. Els Templers foren posseïdors “de jure” tant del Castell com del terme corbinenc arran d’aquest conveni.

Ramon Berenguer IV s’apoderà definitivament de Corbins l’any 1147 i en féu donació als Templers tal com havien convingut.

El Papa Adrià IV dictà una butlla l’any 1156 confirmant a favor del temple els castells de Montsó, Montgai, Xalamera, Remolins i Corbins. Existeixen molts documents de donacions i compra - venda de terres al terme de Corbins. A tall d’exemple, se’n poden citar alguns:

Any 1158, venda feta per Aenau de Solex al temple d’un alan de terra a Corbins.

Any 1161, els Templers compren a Pons de Santa Fe un alan al terme de Corbins pel preu de 100 maravedís i a Bernat d’Anglesola 10 fosses de terra pel preu de 600 maravedís i un cavall.

Any 1167, Pere Arnau de Tàrrega ven al temple una peça de terra de Corbins.

Any 1178: cessió feta per Ramon d’Anglesola i altres a favor del temple de tots els drets que tenien sobre el Castell de Corbins i el seu terme.

Any 1180: donació feta per Constantí de Tolosa  al temple d’una vinya al terme de Corbins, i que ell havia rebut de Guillem d’Anglesola el 1167.

Any 1181: Guillem de Vacas cedeix al temple tots els drets que tenia sobre el pont de Corbins i els fa donació d’una sort d’alan al terme.

Corbins fou organitzat com a comanda templera de la qual depenien a més de Corbins, Torrelameu, Vilanova de la Barca, i unes quadres de Balaguer, Agramunt, Castelló de Farfanya i Menàrguens.

L’Església de Lleida tingué alguns litigis amb els Templers per la jurisdicció del lloc: Ramon Berenguer IV havia donat al bisbe Guillem Pere de Lleida les mesquites del terme de Corbins i la del Castell fou erigida en parròquia dedicada a Sant Jaume. El 1272 hi hagué una concòrdia amb la comanda de Gardeny i el bisbe de Lleida sobre aquesta  església, ja que Guillem de Montcada l’havia concedida als frares de Gardeny amb la condició que el capellà fos presentat pel bisbe de Lleida que retenia, a més una pensió anual de trenta lliures (la Mitra), o més exactament, trenta-quatre lliures faqueses i vint-i dos cafissos de blat. 

Per administrar la comanda i recollir el delmes i primícies fou nomenat comanador Bernat Sagrua l’any 1167, des de llavors es té notícia dels següents comanadors a la comanda de Corbins:

Bernat de Tena 1173, Arnau de Sardana 1181, Ramon Berenguer d’Ager 1212, Sans 1.252, Gueran d’Alentorn 1.262, Sans 1263, Ramon de Muntpaó 1271, Guillem de Muntpaó 1277, Guerau de Corbella 1282, Francesc Sa Tallada 1289, Guillem de Puignancler 1290, Bernat de Fonts 1302, Bertomeu de Vilafranca 1303.

Els Templers organitzaren el regadiu de les terres amb la concessió feta per D. Armengol, comte d’Urgell l’any 1150 per a poder agafar l’aigua del terme d’Albesa.

També és deu als Templers la construcció de dos molins amb un casal al terme de Corbins. El Comanador Arnau de Sardana rebé l’autorització l’any 1181 d’Arnau d’Anglesola i de la seva esposa Ernessenda de construir-los al lloc on volgués del terme de Corbins.

La comanda de Corbins, junt amb la de Gardeny, era senyora de nombroses extensions de terres de regadiu a banda i banda dels rius Segre i la Noguera Ribagorçana, a fi de tenir facilitats a l’hora de fer la travessa d’ambdós rius, els Templers de Corbins a principi del segle XIII emprengueren la fundació d’una vila nova al marge esquerre del Segre, i donaren el terme als habitants d’Aguilar i Castellpagès amb l’objectiu fonamental de comptar amb un  embarcador que facilités la comunicació a través del riu Segre, ja que sobre la Noguera Ribagorçana hi havia construït un pont.

Al 1212 ja s’havia iniciat aquest projecte, però, a fi d’accelerar-lo, el preceptor de Corbins i Gardeny concedí una carta de franquícies eximint de tributs a qui anés a repoblar la vila nova. A més els concedia el pas gratuït de la barca que posessin els Templers o d’instal·lar-ne una pel seu compte.

Malgrat aquests avantatges es va tardar a poblar el nou lloc, ja que en el cens del segle XIV amb el nom de Vilanova de Castellpagès solament comptava deu cases. Posteriorment passaria a ésser Vilanova de Corbins i a principis del segle XVIII constà amb l’actual nom de Vilanova de la Barca.

ELS HOSPITALERS I EL GRAN PRIORA

En ésser suprimida l’orde del Temple l’any 1312, totes les possessions passaren a l’Orde dels Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem.

Les tropes partidàries del comte d’Urgell després del Compromís de Casp intentaren atacar Lleida (juny del 1413 partint d’Albesa i s’apoderaren de Corbins i dels molins de Picabaix. Foren freqüents els problemes amb Lleida a causa dels regadius, que perduraren fins a la concòrdia entre la comanda hospitalera i la Paeria de Lleida (1448). Per a la peixera de Fontanet, el comandador de Corbins era Fra Ramon de Botos.

Al segle XV Corbins tenia, a més del mercat, una fira que era, amb les de Lleida, Alguaire i Almenar, de les més visitades del Segrià (ja el 1482 se celebrava per Santa Llúcia, el 13 de desembre). Corbins tingué comanadors propis fins el 1501 i al segle XVII els seus béns foren assignats a una de les quatre cambres del Gran Priorat de Catalunya.

En la lluita contra el bandolerisme, Corbins contribuí amb vassalls propis (1590) i el 1597 la comanda i la paeria tornaren a pledejar per les separacions a la peixera de Fontanet.

Però també hi havia unes contribucions més culturals, ja que, segons consta al llibre de l'Estudi i a la carpeta de les Universitats de Lleida i Cervera, ja al 1565 Corbins pagava cinc lliures com aportació a les despeses de la lectura ordinària dels batxillers de Cànons i de Lleis de la Universitat de Lleida.

Al segle XVII tingué lloc a Catalunya la guerra dels segadors, la qual, com tothom sap, fou motivada per l’avalot dels segadors en contra les tropes del rei d’Espanya, Felip IV. Fou aleshores quan el rei francès va proposar que l’admetessin com a rei seu. A conseqüència d’aquests fets es produí un constant moviment de tropes en el territori català, al seu pas, el país quedà totalment empobrit i les ciutats destruïdes.

Això afectà directament el poble de Corbins. A Corbins hi havia un molí d’oli del qual estaven obligats a servir-se tots els veïns de la Cambra Prioral de Corbins pagant per dècimes, primícies, a moldre sis fanegues i sis cortanes. Aquest molí quedà destruït amb motiu de les passades guerres, i per això el Prior no percebia tots els drets. Però s’aconsella que el molí no es repari per ser costosa la conservació i reparació de la fàbrica, donat el cas que la producció d’oli, des de fa molt temps, és molt fluixa, i de fet Josep Ferre en nom i com a Procurador de l’Ilmo Manuel de Montoliu Gran Prior de Catalunya, disposa no reparar-lo”. 28 d’abril del 1659.

Visita pastoral Vicari Perpetu de Corbins Fra. Joan Coser.

El cementiri estava construït davant del portal de l’església.

L’església estava descoberta i gran part d’ella plena de terra, el lloc on hi havia el cor està tot descobert.... la sagristiatambé està espatllada.

En veure com estava el procurador Joan de Semanat digué que “son principal no té obligació a fer obra alguna ca dita església, on bé la tenen el poblats de Corbins, i que vista la indecència de dita església ha manat a dits poblats adobament i posar la dita església conforme per tant .... El vicari perpetu avui no va a dir missa al lloc de les cases de Corbins per estar l’església espatllada.

El castell de Corbins estava espatllat a excepció de la paret de la torre del Castell, l’espatllaren els soldats francesos feia uns quants anys.

Manà que es fessin les obres següents: primerament, entrant per la porta major del castell, a l’esquerra, s’ha de netejar una masia que estava plena de terra i adobar la part que mira al pati, saló-obert del castell i fer una porta pel portal amb pany i clau, dues finestres petites i una paret de pedra.

També que sigui netejada la bodega dels grans, que està coberta de terra fent-li la paret que mira a Lleida, de pedra i calç, i una porta amb clau i pany del portal i les portes de dues finestres.

També al cap del.... una sala amb trèvol de guix i teula la coberta de  teules amb la paret forana de pedra amb un balcó, que miri a Lleida, gran portal i portes.....

També se sap que durant la guerra de Successió (1705 – 1714) les tropes de Felip V, comandades pel duc d’Orleans, durant el setge de Lleida, estaven establertes a Corbins i al seu Castell.

Com tots sabem, aquest monarca fou el que implantà el decret de nova planta,
mitjançant el qual van perdre les institucions polítiques del Països Catalans i, conseqüentment, la nostra independència.

Després de la guerra del Francès el municipi fou incorporat a Lleida i tingué un caràcter liberal.

EL SEGLE XIX

Napoleó, amb el seu gran geni militar, anà envaint països. Alguns, pacíficament com va ésser el cas de l’Estat espanyol. Napoleó pactà amb Carles IV per tal que el deixés passar pel territori espanyol per anar a envair Portugal.Però el poble va entendre allò com una invasió i s’aixecà contra l’exèrcit invasor. D’això se n'anomenà la guerra del Francès. Lleida va ésser la primera ciutat catalana en aixecar-se.

Corbins visqué dramàticament la guerra del Francès i els seus sometents contribuïren en aquesta lluita. A l’any 1810, les tropes del general francès Schet que es dirigien a prendre Lleida, van tenir un encontre amb les tropes espanyoles de la divisió Segre i Cinca en territori de Corbins, les tropes franceses eren molt superiors en nombre, i, a resultes, en van sortir victorioses.

Quan Napoleó va ésser vençut reinà a l’estat espanyol Ferran VII. A la seva mort el substituí la seva filla Isabel II. Però n’hi havia que eren partidaris del germà del difunt monarca, Carles de Borbó. Aleshores tingueren lloc les guerres carlistes. Després de quedar Isabel II vencedora encara hi hagué divergències entre els isabelins. Els uns eren moderats, i els altres eren progressistes, cas dels lleidatans.

El setembre de 1868, en fugir la reina Isabel II a França, es constitueix una junta revolucionària a Madrid, i posteriorment el govern provisional del General Serrano. A Lleida no s’acabaven de pronunciar encara que eren molts els  simpatitzants de Prim i Serrano, fins que el Governador Civil es va veure obligat a publicar un full extraordinari del Governador Militar José Fernandez de Terán, que s’havia pronunciat aquella tarda a l’Ajuntament junt amb els més progressistes lleidatans, entre els quals es trobava el diputat de Corbins, Don Camilo Boix.

El 8 de febrer de 1872, en Camilo Boix, fou elegit per a la Comissió Provincial Permanent i el van cessar en proclamar-se la 1a República.

Durant el regnat d’Amadeu de Saboia s’establí una nova llei de Diputacions, el 20 d’agost de 1870, segons la qual la província es va dividir en 36 districtes electorals, amb un diputat cadascun d’ells, en lloc d’ésser elegits per partits judicials com abans.

Corbins era un d’aquests districtes, i el 17 de febrer de 1871 fou proclamat diputat Josep Pàmpols i Ortiz, un dels signants de la carta de felicitació i recolzament al govern de la 1a República, feta per la Diputació amb motiu de la seva proclamació.

En les eleccions a la primera Diputació alfonsina, ja al nou règim (Alfons XII) fou elegit diputat de CorbinsJoan Elias, que va ésser proclamat el 28 de maig de 1875 sota la presidència del Governador Arnáiz.

LLEGENDES, TRADICIONS I ALTRES CURIOSITATS

Si abans parlàvem de dades històriques i reals, ara ve un altre tipus d’històries que no es pot buscar en llibres: les tradicions orals, històries pròpies i molt nostres.

PATRONATGES

Actualment el nostre poble té tres patrons: Sant Jaume, Santa Quitèria i Sant Bartomeu.
 

SANTA QUITÈRIA

És la patrona per excel·lència de Corbins (22 de maig) encara que igual que Sant Jaume, no sabem per quin motiu l'és.

Durant molts anys Corbins fou lloc de pelegrinatge donada a l’existència de la relíquia de Santa Quitèria, que gaudia de la gràcia de guardar del mal de la ràbia.

Conta la llegenda que quan l’hereu d’una família d’un poble del Plad'Urgell sortí de casa seva per anar a servir de soldat a les llunyanes terres d’Àfrica, la seva mare li donà la relíquia de Sta. Quitèria mantinguda a la família de generació en generació i que consistia en tres dits de la Santa.

Li donà per a protegir-lo a la batalla i també de qualsevol mal. No fou pas del tot així ja que el noi caigué malalt i tornà a Catalunya. Era tan greu el seu estat que en arribar a la nostra vila no es va veure pas en cor de continuar viatge a casa seva. Romangué així a Corbins fins que es restablí.L’hora de l’agraïment es féu palesa en fer entrega a tota la vila del més gran dels seus béns: la relíquia de Sta.Quitèria.

Quan aquest soldat arribà a casa els explicà tot el que li havia succeït i que havia regalat la relíquia al poble de Corbins. En sentir-ho li ordenaren que anés a buscar-la i la retornés a casa. Ell així ho va fer, però quan es disposava a marxar de Corbins amb la relíquia, va restar immòbil i per molt que ho intentés no podia donar un pas. No va poder deixar el poble de Corbins fins que va retornar la relíquia al seu lloc.

Hi ha molts altres llocs on es veneraSta.Quitèria: La Roca del Vallès, Sanquel (Castelló), Linyola... Aquesta darrera població té relació amb la nostra Patrona, ja que, al segle passat, Corbins va comprar la imatge de la Santa que ells veneraven a la seva ermita.

Segons la informació proporcionada pel senyor Joan Civit, de Linyola, es creu que l’ermita era del segle XVI (pels estudis que s’han fet de la clau de l’ermita) i al segle passat, per l’expansió del poble ila necessitat d’obrir nous carrers, es van veure obligats a enderrocar l’ermita.

Una senyora del poble va comprar moltes de les pedres  de l’ermita i es va fer la seva casa, al mateix temps que conservava totes les relíquies i altres atuells que pertanyien a la Santa i a la seva veneració a l’ermita. La imatge de Santa Quitèria es va quedar en un racó de l’església del poble que ja la tenia com a Patrona.

D’aquesta venda hi ha constància a l’església de Linyola i també als goigs que allí hi canten, encara que nosaltres ara no els podem transcriure perquè s’han mantingut per transmissió oral.

Tenint en compte això podríem formular la hipòtesi (perquè no ho podem demostrar) que la llegenda abans relatada no és ben bé certa, ja que aquell soldat podria ser fill d’aquesta família que la va comprar tot i que li donessin una d’aquestes relíquies abans d’anar a la guerra d’Àfrica (1909), ja que aquests fets són posteriors a l’enderrocament de l’ermita i posteriorsa la compra de les restes per part “d’una família d’un poble de l’Urgell..... Linyola?”.

Si comparem els costums que hi a Corbins envers la Santa amb els d’altres pobles, veurem que hi ha moltes coses comunes.

Una d’aquestes són els goigs. Actualment aquesta tradició s’ha recuperat, ja que fa molt de temps que es va perdre. Això va ser possible gràcies a una família del poble, que els havia anat transmetent de generació en generació.

La part dels goigs que s’han conservat és la següent:

Hi havia una donzelleta
Que li buscaven marit
Quan li portaren la nova
De seguida ella ha fugit.

Dos germans que ella tenia
l’anaven a perseguir
la troben adormida
a l’ombreta d’un pi.

L’un germà en diu l’altre
si la matàrem aquí
l’un s’arranca una espasa
l’altre un punyalet d’or fi.

Li donen punyaladeta
la testa li fan sortir
I allí on va anar la testa
es va formar un monastir.

Les portes en són de plata
els golfos en són d’or fi
el capellà que hi diu missa
és un sant Déu Jesucrist.

I els escolans que l’ajuden
són àngels del paradís.

Gloriosa santa Quitèria
vulgueu-nos afavorir
guardeu-nos del mal de ràbia
que és mal que no es pot sofrir.

Aquets goigs no són els mateixos en tots els pobles que la tenen com a patrona, sinó que varien d'un lloc a l’altre. Per exemple, a la Vilella Baixa (El Priorat), acaben els goigs de la següent manera:

Puix vostra virtut és tanta
que imparteix gràcia abundosa
guardeu-nos Quitèria Santa
de la ràbia furiosa.
 

També és comú, en alguns pobles, el costum de repartir uns panets o coques beneïts el dia de la festa. Això, a Corbins sempre s’ha fet. El ritual de la confecció d’aquests pans, coques o pastissos també era comú: al terme del poble es destinava una part de secà per a la sembra del blat que posteriorment, s’empraria en fer els panets. Aquesta peça de terra es treballava entre tots els fadrins del poble i, a l’hora de la sega, també ho feien tots plegats. Es guardava el blat i quan s’apropava el dia de la Patrona, el molien, feien els pans i els coïen. Després eren beneïts i repartits entre tothom.A Corbins encara hi ha l’anomenat Tros de Santa Quitèria, que és diu així per aquest motiu.El dia de la festa major, un grup de noies fadrines van a l’Ajuntament del poble a buscar els pastissos, disposats sobre unes fustes, prèviament folrades per les noies. Se’ls col·loquen al cap sobre una mena de coixinet fet amb una tovallola i surten de l’Ajuntament, cadascuna d’elles acompanyada d’una altra noia, per a dirigir-se cap a l’església.Allí el mossèn beneirà els pastissos i es sortirà en processó, amb la imatge de Santa Quitèria pels carrers principals del poble. Un cop finalitzat l’acte eucarístic, es reparteix el pa beneït.

SANT JAUME

És el veritable patró del poble i l’Església Parroquial porta el seu nom. Ho ha estat des de l’antiguitat, però no en sabem el motiu. En canvi sí podem explicar per què es feia festa per Santa Anna, el dia següent:

Conta la tradició que un any Corbins va patir una forta epidèmia de còlera. No hi havia manera de posar-hi remei i es moria molta gent. Davant d’això, es va decidir treure el Crist gran, que pesava molt, en processó per tot el pobleper demanar a Déu que posés remei a aquella terrible situació.

Com hem dit, aquest Crist pesava molt i l’havien de dur entre tres homes: un agafava la Creu i els altres dos, amb les forquilles, aguantaven els dos braços de la Creu. Però al poble hi havia un senyor molt forçut anomenat Cano Gros, el ponter, i va ésser ell qui el va treure i el va dur per tot el poble tot sol. Aquell dia s’acabà l’epidèmia de cólera i des de llavors, es feia festa per Santa Anna.

Aquest fet va ésser força conegut pels pobles de les rodalies iconten que el venien a buscar per fer les seves processons, però amb la condició que, després, havien de tornar-lo al seu lloc.

Sobre aquest Crist hi ha una llegenda molt curiosa contada per tots els avis i coincidint tots en la mateixa mena de detalls. Diu així:

Quan s’estava reconstruint l’Esglésiamancava un Crist. Van encertar a passar pel poble dos pelegrins els quals, en assabentar-se de la nova, es van oferir per fer el treball. Demanaren fusta de cirerer, guix, pa, aigua i oli.S’instal·laren a la casa blanca demanant no ésser molestats durant quatre dies.La gent del poble acceptà les condicions.Un cop passats quatre dies sense donar senyals de vida la gent del poble forçà el pany de les portes i en entrar trobaren el Crist fet. Amb sorpresaseva, veieren que la fusta i el guix estaven intactes igual que el menjar. En no aparéixer els pelegrins per cap lloc, la gent pensà que un pelegrí era la creu i l’altre el Sant Crist.Això és un fet no demostrable, però la llegenda és aquesta.
 

SANT BARTOMEU

És el patró més recent,el tenim des de la total destruccióde les Cases de Corbins, devers el segle XVIII, on el tenien per patró. Els supervivents es van traslladar a viure a Corbins i, per aquest motiu, es va “adoptar”Sant Bartomeu.

La festa se celebra el 24 d’agost i és una festa especialment dedicada a la gent jove, mainada inclosa.Es fa tot un seguit de curses: amb bicicleta, a peu, amb cullera i l’ou, amb sacs...

No fa gaire temps, en els anys 60 i els 70 encara era tradició, de pujar a un pal, bastant alt fregat amb sabó per relliscar-hi....A dalt del pal, s’hi lligava un gall o una gallina i, qui arribava dalt se la quedava.Completen tots aquests jocs la desfilada de carrosses.

Temps enrere les curses se celebraven de la plaça la Marreta a la plaça l’Església, i la cursa pedestre sortia de la plaça La Marreta, passava pel carrer Calvari, carrer Benavent, les eres i arribava fins a la baixada de les Cases, on giraven i tornaven al punt de sortida.

PROCESSONS

A part de les ja esmentades fins ara de Santa Quitèria, amb la curiositat dels pans beneïts, i la de Santa Anna, amb la sortida del Crist gran, i les tradicionals de Setmana Santa, Corpus Christi i altres, tenim coneixement que, aquí a Corbins, se celebrava una processó per Sant Gregori, el dia 9 de maig.

Sembla ésser que el recorregut de gairebé totes les processons, temps enrere, era de l’Església fins a la punta del carrer la Creu, on estava situada la creu que donava nom al carrer.

Aquesta creu fou enderrocada en construir la carretera de Lleida a Balaguer, donat que aquesta passa pel mateix lloc on es trobava la creu. Actualment es conserva la part de dalt de la creu a cal Comte.

La processó de Sant Gregori, en canvi, feia un recorregut més llarg. Sortia igualment de l’Església, baixava fins a la punta del carrer la Creu, i d’aquí continuava fent una mena de pelegrinatge fins a la Creu de Sant Gregorisituada a la partida de Mitja horta, un lloc que avui es coneix per l’ullal de la Creu. Un cop allí es feia una mena de cerimònia per tal que el Sant els tragués les plagues dels sembrats.

CARAMELLES

Aquesta tradició catalana també se celebrava al nostre poble. El diumenge de Pasqua Florida tot el jovent de la vila sortia als carrers i places del poble cantant alegres cançons per tal de celebrar la vinguda de la primavera i amb finalitat de recollir diners, ous i d’altres queviures per fer una berenada. Era típic que el jovent,en colles, portés unes cistelles guarnides amb llaços, que feien arribar fins a finestres i balcons d’onrecollien ous, pollastres, conills, diners i després es feia una cassola a la mitjana.

Una de les cançons que es cantaven a Corbins ha arribat  a les nostres mans. És una cançó de lloança a les noies de Corbins i diu així:

Poble, poble de Corbins,
Poble de noies boniques,
Els cantors de l’alegria,
Vénen a oferir-te els cants.

Les xicotes d’aquest poble
Són honra dels seus veïns
Amb ses cares rialleres
Enamoren els fadrins.

Elles no són delicades
Com les de la capital,
Que moltes no fan feina
Per no embrutar-se les mans.

Noies corbinenques,
Continueu sent laborioses
Que és això el que us convé
Per casar-vos amb un hereu
Si és que casar-vos prompte voleu.

SOMETENT

Antigament el poble es va veure en la necessitat de crear un servei d’ordre per tal de protegir-se contra qualsevol perill que amenacés la pau i la tranquil·litat de la vila.Llavors va néixer el sometent, cos de gent armada tradicional i històric a Catalunya.

Els seus orígens són molt antics i no se saben amb certesa, però hi ha escrits que ja
l’esmenten a l’any 1068.

Malgrat tenir un caràcter no militar i del tot popular estava molt ben organitzat. El seu
lema arreu de Catalunya era: “Pau, pau i sempre pau”, i al crit d’una campana deixaven la feina i acudien ràpidament a prestar el servei que fos necessari.

Entre el 1540 i 1547, en la lluita contra el bandolerisme el sometent de Corbins prengué part activa amb vassalls propis.Aquest Sometent també va tenir una actuació decisiva en els processos de bruixeria.

Segons consta a A.MLI reg. 833 f 59 (crims) el 19 de gener de 1627 s’incoà un procés contra les bruixes Felipa Garosa, Esperança Garriga, Margarida Leixera, Margarida Leixera, Marianna Coreta, Isabel Joana Comes i Esperança Bagona acusades de tenir tracte amb el diable, al qual adoraven en forma de cabró al Pla de Gardeny, al pont del Boc de Biterna i sobre un turó entre els molins de Picabaix i les Cases de Corbins.

També, com anteriorment haviem comentat, contribuí decisivament a la lluita contra la invasió francesa a principis del segle XIX.

A finals d’aquest segle i fins l’any 1936, any en què va desaparèixer, sabem que Corbins el formaven vint-i-cinc o trenta homes que estaven manats per un caporal.Quan hi havia algun robatori o qualsevol tipus d’amenaça es distribuïen pel terme de dos en dos, rellevant-se cada dues hores. També, quan hi havia alguna mort d’accident es feia guàrdia durant vint-i-quatre hores rellevant-se, igualment, cada dues hores. Per últim el dia 6 de gener tenia com a costum passar revista d’armes a la plaça de la Marreta.

CANO GROS

No podíem pas fer un recull de les anècdotes històriques i tradicionals de Corbins sense esmentar al Cano Gros.

Aquest home es va fer famós per la seva corpulència i força física. S’explica d’ell que, quan hi havia riuades fortes, ajudava la gent a travessar el riu, carregant-se’ls a coll- i – bé. Fins i tot, algun cop es va carregar una somereta. Una vegada van voler provar fins on arribava la seva força carregant-li set sacs de blat a l’esquena i els va aguantar.

També conten que un any dels que anaven a fer llenya a Tragó de Noguera, poble muntanyenc avui cobert pel pantà li va sortir una festejadora, no ben bé del seu agrat.
I sembla que va haver de fugir a corre-cuita, nedant riu avall per la Noguera Ribagorçana, fins arribar a Corbins.

Quan va anar a la Campanya d’Àfrica, caigué en poder dels moros, els quals diuen que, en veure’l tan forçut el van punyir de parella amb un bou i el feien treballar llaurant, i conten que per fugir-ne, va haver de travessar l’estret de Gibraltar nedant.

EL PONT

És curiós com avui tenim una carretera i un pont pel qual creuem el riu i encara no ens hem parat a pensar en la història de propòsits que s’hi han anat succeint al llarg de la història. Abans no era tan fàcil de comunicar-nos amb els pobles veïns, només hi havia un camí i el pont vell, amb unes condicions i instal.lacions que no tenen res a veure amb les actuals.

Tenim constància de l’existència del pont ja en el segle XII, en un document de 1181 en el qual es parla de la cessió dels drets del pont de Corbins al Temple per part de Guillem de Vacas. No tornem a tenir noves dades fins al segle XV; el rei Alfons IV, el 6 d’octubre de 1452, donà la custòdia i el dret del pont a Corbins i el 2 de maig de 1456 el rei Joan firmà un document de cessió del pont, això significa que els drets del pont, fins llavors, pertanyien al rei i no pas al poble de Corbins.

També tenim constància d’una riuada l’any 1597, una riuada que ho va desfer quasi tot i va deixar la Peixera de Fontanet feta un pedregal. La necessitat de refer-la totalment existia però, segons afirma l’historiador lleidatà Josep Lladonosa, el pressupost pujava a més de mil lliures de manera que l’11 de juny de 1604 s’acordà de demorar-ho per motius bàsicament econòmics. El 6 de desembre de 1855 es tornà a parlar d’arranjar-lo, de fer-hi una actuació important però tampoc no es va fer res. Sí que van sortir publicades les subhastes per arreglar els ponts de Lleida, Juneda, la Seu d’Urgell, Camarasa, Montclús, Rialb, el Pont de Suert, Alòs de Balaguer, Ponts i Corbins però en el darrer cas no hi hagué cap moviment ni iniciativa. Les nombroses riuades, per falta de represes, no han fet més que deteriorar-lo fins que l’any 1929 es volgué començar les obres de reconstrucció del pont. De fet, mentrestant l’únic que es feia era reconstruir la part provisional, això obligava al Cano Gros a haver de passar la gent, d’una banda a l’altra, a coll-i-bé.

Aquest antic pont se sostenia sobre pilars de pedra, del qual encara se’n veu restes avui, però les arcades eren fetes amb bigues de fusta, que en deien “seixantès” per les seves enormes mides, damunt de les quals hi havia una taulons que no estaven gaire junts, fet que permetia veure l’aigua que corria per sota. Tenia una línia arquitectònica peculiar donat que per baixar fins a terra hi havia una mena de rampa, també de fusta, anomenada popularment “la palanca”, que permetia superar el desnivell que hi havia d’un costat a l’altre. Aquesta palanca no devia estar gaire ben fixada perquè sovint, quan baixaven les conegudes riuades, se l’emportaven i llavors calia recollir-la on fos o bé tornar-la a fer. L’entrada al pont es feia per una mena de placeta tancada amb una barana de pedres grans que es trobava sobre el primer pilar que també estava completament folrat de pedres, molt ben encaixades, i que es perdien sota l’aigua donada la presència d’un bon toll que sempre s’hi feia.

Inicialment, els corbinaires usaven el pont per poder creuar el riu i accedir a les terres de conreu de regadiu que tenien a l’altre marge. De fet, aquesta pràctica ja es donava a principis del s.XIII, quan els Templers de Corbins emprengueren la fundació d’una vila nova al marge esquerre del riu Segre i donaren el terme de Corbins als habitants d’Aguilar i Castellpagès amb l’objectiu fonamental de comptar amb un embarcador que facilités la comunicació a través del Segre, ja que sobre la Noguera Ribagorçana hi havia construït un pont romà. Més contemporàniament, esdevingué també un lloc de trànsit per als vilatans dels pobles veïns als quals se’ls feia pagar un pontatge. D’aquesta feina se n’ocupava el ponter. En tenim constància d’aquesta pràctica des de les darreries del segle XIX fins a la construcció del pont nou, l’any 1933. Cada dos anys, l’Ajuntament subhastava aquest càrrec; el Cano Gros és el més conegut i el Ramon del Pont el darrer ponter de Corbins.

Una de les anècdotes que sempre ha envoltat aquest antic pont és l’especulació sobre la seva antiguitat. S’havia arribat a dir que era ben antic perquè hi havia una pila foradada, d’època àrab fins i tot. Aquest forat l’havia fet la mateixa aigua en el decurs dels anys, que provocava el seu eixamplament i era tan gros que fins i tot es comentava que hi podien passar dos mules alhora.    

Avui tenim una documentació, que podríem dir insòlita, del procés de construcció del pont nou. Documentació visual i gràfica que hem podut gaudir durant l’exposició de la Fira de Corbins el passat mes d’abril. Una exposició de la qual us en fem un resum i que ja hem iniciat uns quants paràgrafs enrere.

El pont vell sobre la Noguera Ribagorçana estigué un llarg temps sense la volta, mantingut amb taulons, fins que la Generalitat de Catalunya construí la carretera  que avui tenim el 1933. Constava de set arcades i estava fet amb ciment armat. De fet, aquesta és una de les obres més importants que va fer Obres Públiques durant la Segona República. Del vell només roman algun pilar, la fusta de la part de dalt es va vendre als veïns que la van voler. Durant la Guerra Civil, però, els rojos van volar una part del pont, que va ser reconstruït, novament per la Generalitat i que més endavant us explicarem.

La Diputació de Lleida, el 1929, s’encarregà de fer el projecte de reconstrucció del pont i començà les gestions amb l’Estat per tal de fer un camí veïnal amb pont, totalment de pedra o de formigó, que d’una vegada enllacés Lleida amb Balaguer. L’Estat, però, no va voler saber res de manera que obligà als ajuntaments de Corbins, Torrelameu, Menàrguens, Balaguer i Lleida a formar una mancomunitat per a sol.licitar un préstec de 275.000 pessetes al Banc de Crèdit Local per poder tirar endavant aquest somni. Aquests diners no devien donar gaire perquè només s’aconseguí pujar un pont sense volta, aleshores només per taulons.

Una vegada més podem dir que el pont, ara el nou, fou nou objecte de mira. De fet, el pont (el nou i el vell) des de sempre ha estat un joc de propòsits d’intencions: sempre s’ha volgut reconstruir i arranjar però sempre hi ha hagut algun entrebanc o altre. El principal entrebanc, òbviament, era i ha estat purament l’econòmic. En contrapartida, sempre ha estat un tipus de construcció que tothom ha volgut tenir feta, arreglada i amb condicions, justament quan el pressupost és escàs per a dur-ho en pràctica.

El 14 de juliol de 1929 es publica un anunci a la Dirección-Administración de la Gaceta de Madrid del Ministerio de la Gobernación (del qual depèn la Diputación Provincial de Lérida) la subhasta de construcció de les obres del pont nou sobre el riu Noguera Ribagorçana en el camí veïnal de Corbins a Balaguer. En aquest document hi consta l’expedient d’aquest camí segons el qual el contractista ha de lliurar a aquesta administració les còpies de l’escriptura del contracte. Mariano Mascaró, veí de Lleida, és el contractista que té intenció d’executar aquestes obres i així ho comunica a la Diputació donant el seu número de cèdula personal que és el 12023, expedit a Lleida l’11 d’agost de 1928.

El 10 d’agost de 1929 el contractista envia a la Diputació Provincial una proposta econòmica d’execució de les obres. Assabentat de la subhasta, es compromet a assumir aquest servei amb un pressupost de 237.799 pessetes i 94 cèntims, a més de remunerar per jornada legal de treball, de vuit hores, i hores extraordinàries els operaris que contracti. Igualment es compromet a lliurar a l’administració, abans de començar la feina, el contracte de treball tal com demana la legislació vigent. La forma pressupostària d’execució de les obres és de la següent manera: els peons cobrarien 5 pessetes i 50 cèntims les 8 hores de treball legal; els paletes cobrarien 10 ptes; els ferrers, 8 ptes; el picapedrer, 7 ptes; el fuster, 8 ptes; un carro amb cavalleria, 15 ptes el jornal; un carro amb dos cavalleries, 22 ptes el jornal; el llister, 7 ptes el jornal, i el capatàs cobraria 11 pessetes el jornal.

Un cop replantejat el terreny, marcant amb estaques els seus punts principals, i donada al contractista la còpia dels plànols, el 19 d’agost de 1929 se signa l’acta de replanteig de l’obra. Els senyors Victoriano Muñoz Oms, Enginyer Director de Vies i Obres Provincials; el senyor Antonio Magro Mas, Enginyer afecte; el senyor Eugenio Valero, Ajudant de Vies i Obres Provincials, i el senyor Mariano Mascaró Camón acorden dur a terme les obres segons les condicions establertes i les que amb posterioritat s’hagin d’establir. D’aquesta manera es dóna llum verda al contractista perquè iniciï les obres del pont.

Les obres es donen parcialment acabades el 20 d’abril de 1931, tot just quan el contractista Mariano Mascaró envia una carta al President de la Diputació Provincial de Lleida anunciant-li que la seva feina ja ha finalitzat, almenys fins quan la consolidació del ferm estigui a punt, és a dir, si el contractista de les obres de la carretera de Corbins a Balaguer no enllesteix el terraplè d’entrada al pont pel costat de Corbins el firmant no pot passar la piconadora i pugui dir, aleshores, que el pont ja està definitivament acabat. L’enginyer de la Diputació Provincial, ara de la Generalitat de Catalunya, Antonio Magro, signa el 8 d’agost de 1932 el projecte de defensa del terraplè al marge esquerre del pont de Corbins, de manera que permetia a Mariano Mascaró donar per acabades les obres del pont. Ja hem comentat línies enrere que la Diputació sola no es podia fer càrrec de tot plegat per manca de pressupost. Així que va haver d’intervenir la Generalitat abans que s’iniciés la Guerra Civil i destruís allò que feia tan poc havien construït.

El nou pont està format per cinc arcs de 28 metres de llum, fets amb formigó armat. La rasant és horitzontal i la planta és d’alineació recta que es perllonga al marge dret del riu uns 25 metres, fins arribar a una corba on comença la rampa d’accés al poble de Corbins. L’accés esquerre està format per un terraplè d’uns 4 metres de cota màxima i d’una gran longitud. Els pilars tenen mesures estàndards amb els respectius tallamars.   

Tornem a tenir dades del pont en una memòria del projecte de reconstrucció del pont escrita el 27 d’octubre de 1939. S’hi explica detalladament els successos i els passos que s’han esdevingut des de la Diputació de Lleida per reconstruir el pont després que els rojos, durant la Guerra Civil, el volessin parcialment. Es van destruir tres arcs del marge dret, van quedar intactes els altres dos i la carretera quedà totalment intransitable. Un cop acabada la guerra, la reconstrucció del pont era una fita òbvia a assolir. El senyor Salvador Montagut, enginyer autor del projecte de reconstrucció de la Diputació de Lleida, és la persona que signa aquesta memòria, dirigida al General en Cap de la 4a Regió Militar i escrita a instàncies del President de la Diputació. Així, la Comissió Gestora d’aquesta corporació es reuneix un 15 de setembre i acorda d’encarregar a la seva Secció de Vies i Obres la confecció del projecte, sempre seguint les normes exposades per la Prefectura de Ponts i Camins de Catalunya.

S’ha de dir, però, que l’objectiu final no és el pont en si i beneficiar únicament la població de Corbins, sinó que la intenció fonamental és purament estratègica i militar; s’ha d’obrir el trànsit al camí veïnal que va de Lleida a Balaguer perquè els avantatges són evidents: línia de ferrocarril directa amb Lleida, descongestió ferroviària a Lleida ciutat, més facilitat de distribució dels productes vinguts del ferrocarril i que han de proveir la part alta de la província, s’escurcen les distàncies de la capital del Segrià amb Balaguer (que justament porta cap a la frontera francesa), etc.   

El projecte de realització del pont vell va desaparèixer així que per fer-ne la reconstrucció van haver de partir del que havia quedat després de la seva voladura amb dinamita per part dels rojos. Recordem que es van destruir tres arcs però els pilars, els ferms i les baranes es van mantenir intactes tot i que es van haver de canviar els salmers i les armadures per inservibles. D’aquesta manera, si s’aprofitaven els pilars només calia col.locar les armadures de l’arrencament dels arcs així com les dels envans de dilatació. La col.locació de les armadures, però,  no estava exempta de dificultats donat que la pila 3 va ser objecte de modificacions més serioses que la resta de piles, que soportaven més l’arc que la pila anterior. D’altra banda, es van necessitar importants infraestructures i materials, transportats amb bolquets, per a la reconstrucció: grans quantitats de ciment, arena i grava, ferro, fusta, soports per a aguantar l’encofrat, taulons, grans bastides i transport apte per a carregar tones i tones d’aquest material (no es va tenir en compte el ferrocarril!). Del riu van extreure l’arena i la grava, així com també la pedra necessària per al ferm.    

La jornada de treball dels jornalers era de 8 hores. Hi treballaven peons, paletes, ferrers, barrinaires, picapedrers, fusters, etc. dirigits sempre per un oficial d’obra que seguí estrictament les directrius de l’enginyer autor del projecte.El contracte era a preu fet, almenys així consta en un document del Servició Militar de Construcciones del 15 de gener de 1945. Signat per Adolfo Serra Castells, president de la Diputació de Lleida, i  per Jacinto Descàrrega, Delegat del Servei Militar de Construccions, es procedeix a la realització de les següents obres segons la memòria que ja hem comentat anteriorment: demolició del contrafort dret i del primer arc que posteriorment serà desenrunat, desballestament i neteja total de la llera, reconstrucció del contrafort dret i reconstrucció dels tres arcs del Pont.

El resultat final d’aquesta reconstrucció són les dades següents: un pont de 163,71 ml de longitud i 6,20 d’amplada total en tauler, amb arcs alleugerats i rebaixats, de 5 trams de 28,00 m de llum per 2,80 de fletxa, recolzats sobre piles massisses de forma cònica. El tauler està format per una calçada de 4,50 m d’amplada total i dues voreres de 0,85 m d’amplada cadascuna que volen per fora de les bigues de l’arc.

Avui encara conservem el pont gairebé intacte des de la seva reconstrucció però la necessitat de fer-hi algunes reformes després de més de 60 anys és evident. L’acció de la intempèrie i la projecció dels goterons projectats en el cantell de la impala de la vorera han provocat que els paraments de formigó n’hagin sortit perjudicats; això ha provocat eflorescències i caigudes parcials del material amb descobriment de les armadures i pèrdua de resistència. Igualment, s’han produït esquerdes i pèrdues en algunes parts de les bigues mestres de l’arc a diferents trams del pont, especialment en la secció d’encast.

Per tot això ja s’ha projectat des de la Diputació de Lleida la rehabilitació i l’agençament  del pont en un termini d’execució de dotze setmanes. La rehabilitació contempla  la reparació de totes les fissures que hi ha a les bigues dels arcs, de dimensió superior als 5 mm, amb repicat del formigó; el sanejament i raspallat de les armadures amb mitjans manuals i/o raig de sorra; la imprimació anticorrossiva  de les armadures, amb pont d’unió amb morter i/o resines; la restitució de la part afectada amb morter de reparació, i la reparació del balcó de les voreres, amb repicat de formigó a les zones deteriorades. Un cop finalitzada la rehabilitació es procedirà a  la neteja de tots els paraments vistos de formigó del pont mitjançant raig de sorra i pintar tots els paraments vistos de formigó.

LA PUJADA DE L’AIGUA A DALT DEL POBLE

Fa uns 80 anys, aproximadament, que l’aigua vaarribar a dalt del poble. Abans s’havia d’anar a buscar-la a la bassa o al riu.Fou l’any 1904 que s'esdevingué aquest fet tan important pel

desenvolupament quotidià i, sobretot, per a les mestrèsses de casa.

El sistema emprat per a pujar l’aigua fou el següent:

L’aigua de la sèquia queia damunt d’una turbina que en girar feia moure un motor que, alhora,

impulsava l’aigua cap dalt del poble. Un cop dalt era distribuïda per un sistema de canonades que arribaven fins l’entrada de cada casa. Les cases que estaven més bé, econòmicament parlant, de seguida la varen fer arribar fins dalt de les cases, d’altres van trigar més temps.

Es pagava per càntirs: sis càntirs, dotze càntirs, vint-i-quatre, segons llurs necessitats. Hi havia un pistó regulador i, així, si es pagava per sis càntirs no en baixava més que aquest nombre.Però a rentar es continuava anant al riu. Aquesta aigua era per a beure, per a cuinar i pels animals i d’altres menesters així.

La bassa, que es feia servir per a la distribució de l’aigua potable, segons va escriure Madoz (historiador) era una de les coses a destacar de Corbins l’any 1847. Aquesta bassa està oberta en una roca, voltada per un àmpit amb petil de pedra de carreus de figura esfèrica de 28 a 30 peces de profunditat i de 82 a 84 de diàmetre. Es portaven les aigües del riu Noguera Ribagorçana per mitjà d’un aqüeducte tancat. S’utilitzava quan el riu baixava tèrbol. De la bassa surt un conducte que va a parar al riu i és per a netejar l’aigua.

Actualment aquesta bassa està en desús, encara que es conserva quasi ben bé com llavors, almenys en la seva estructura, encara que es coberta de brossa.A meitats del anys 80 es van fer unes millores a la presa de l’aigua del riu:es posaren uns filtres de gravaperquè sedimentessin les impureses i es van canviar, també, els motors.

ALTRES FETS

L’any1918 arribà la llum elèctrica al poble. Els llums van ésser provats a les deu del matí.

També aquest any hi hagué un canvi en la distribució del correu. Fins aleshores s’havia anat a buscar a Lleida amb somera, però en canviar el repartidor del correu, també va canviar el mitjà de transport. De la somera es passà a la tartana, i de la tartana, al cap de quatre anys, es va passar a un autocar, que fou l’inici de la línia de transports que encara avui existeix.

Una altra fita important ha estat la pavimentació dels carrers de la vila.El primer fou el carrer la Creu, l’any 1960. Els veïns del dit carrer es van veure obligats a pavimentar-lo pel al séu mal estat, que feia gairebé impossible pujar-hi amb carros. En principi estava projectat de pavimentar-lo des de la punta de baix del carrer fins a la cruïlla amb el carrer Ponent,però l’Ajuntament va suggerir de fer-ho tot sencer fins a la plaça la Marreta i que ja  pagarien el ciment.

Val la pena d'esmentar esmentar que aquest carrer també fou inclòs dins la primera xarxa de clavegueres de la vila que va incloure el carrer Arrabal, carrer Nou, carrer Aviador(avui travessera de Ponent), plaça la Marreta i carrer la Creu.

I per últim, cal destacar la construcció de les escoles. Les primeres concebudes com a tal foren les de cala Vila, projectades l’any 1924 per la Diputació de Lleida. Aquestes funcionaren fins a la década dels seixanta, que fou quan es construïren les primeres escoles, ja enderrocades, a la zona de l'actual equipament escolar. Van entrar en funcionament en dues fases, la primera l’any 1963 i les segones després.

L’any 1984 es va fer un tercer edifici per a la segona etapa d' EGB.

L’any 98 es va dur a terme l’ampliació d’aquest edifici per tal de proporcionar a l’escola més equipaments i serveis (informàtica, laboratori, biblioteca...).