La rehabilitació de l’immoble s’ha projectat amb la voluntat de mantenir la volumetria de l’antiga sala. S’ha mantingut la posició de l’escenari, platea i vestidors. S’ha dissenyat un nou nivell (amfiteatre), per guanyar espai a la sala. L'immoble s’ha completat segons el programa de necessitats amb un magatzem al soterrani, entrada, serveis i una sala polivalent, a més dels espais necessaris per a les diferents instal·lacions.
La composició formal de la façana no s’ha mantigut respecte a l’antiga sala i se n’ha projectat una de nova amb dues idees fonamentals, utilitzar una composició molt pautada que identifiqui l’equipament i una transparència dels espais comuns per projecció amb l’exterior.
Respecte la primera idea, i per tal d’individualitzar molt l’edifici, s’ha utilitzat un recobriment de fusta que li confereix un acabat molt diferent i
individual, i que alhora integra les diferents obertures de la planta pis.
Per materialitzar la segona idea, es projecten en vidre l’entrada, l’escala d’accés al primer pis i la sala polivalent, perquè funcionalment siguin
el cancell entre exterior i interior de la sala, amb una transparència molt més que factible de nit, quan la llum fa desaparèixer el vidre.
Respecte l’equipament interior de la sala, cal dir que la proposta ha estat rotunda. Aspectes com són l’acústica, il·luminació, seguretat, confort,
sonoritat, han passat per davant de tot i s'han conjugat de la millor forma possible amb els materials d’acabat. La proposta d'acabats no és casual, la fusta, el vidre, les baranes, la disposició dels paraments tot té una funció més que determinada i actua en conjunt per aconseguir uns nivells òptims de qualitat.
Respecte el punt anterior, cal remarcar que la proposta no ha deixat de banda lligar els aspectes esmentats, fins i tot en polivalència amb altres actes que s'hi puguin realitzar. Són un exemple les cadires retràctils de la platea que permetran en determinades ocasions, tenir més de la meitat de la
superfície de la sala lliure segons les necessitats de l'espectacle o de l’acte. Aquest és un clar exemple de la flexibilitat amb que s'ha dissenyat
aquest equipament.
L'equipament escènic, no ha estat menys contundent. Els elements tècnics que disposa el teatre es troben actualment en puntera. L’equipament permetrà la realització de qualsevol tipus d’espectacle amb els mitjans tècnics que s'hi han instal·lat. Tots i cadascun d’ells, les galeries tècniques, els telonatges, els barals electrificats, el teló tallafocs, el teló de boca i el de fons, les cametes, el sistema de só i il.luminació... han estat dissenyats per obtenir unes posades en escena pròpies d’un gran teatre.
Finalment cal dir que aquest equipament, s’ha dissenyat en conjunt per tenir una personalitat pròpia i així l’hem d’entendre. Per això, l’hem d’anomenar un cop finalitzat pel seu nom, COLISEUM..... La Sala
Tot va començar l’any 1957, quan les inquietuds de la majoria de joves de Corbins van provocar que aquests s’adrecessin a la Junta de la Cooperativa, per demanar la construcció d’un local per al divertimenti el lleure.
En aquells moments la Junta de la Cooperativa estava formada per Josep Bosch Solans, Ramon Camats Anguera, Nadal Pujol Albert, Ramon Pujol Paijà, Pere Paüls Semelis, Jaume Paüls Llovet, Lluís Solans Pujol, Salvador Lavilla Gili i Josep Coma Florensa. I aquesta va ser la Junta que va intentar tirar endavant el projecte.
El president de la Junta era el Sr. Josep Bosch Solans, però va haver de dimitir per motius personals. Llavors va passar a serpresident el Sr. Ramon Camats Anguera i ho va continuar sent mentre van durar les obres de la Sala Coliseum.
En principi hi va haver la intenció de construir només una pista, ja que no hi havia diners per poder-la cobrir. Però, a poc a poc, l’entusiasme de la Junta i del poble, en general, va tirar endavant el projecte de construir una sala al complert.
Les despeses es van sufragar amb els diners dels veïns. Tota la població va deixar diners, cadascú en la mesura que podia i d’aquesta manera s’anaven pagant les despeses de l’obra. La Junta abans esmentada hi va estar durant9 anys i va assolir el compromís de retornar els diners que els veïns havien deixat per fer les obres. De primer es retornava la quantitatmanllevada, però després es retornaven els diners amb un interès del 4%. Cal apuntar que un interès així era molt elevat, si teniu en compte l’època de la qual estem parlant.
La Sala Coliseum es va ubicar en un terreny que va ofertar el Sr. Josep Bosch Solans i que la Junta de la Cooperativa va decidir comprar-l’hi.
Del projecte de la Salase’n va encarregar el Sr. Arturo Paüls Mauri. Unamic seu, l’arquitecteSr. Villalonga, veí de Lleida, es va mostrar molt interessat en elprojecte, i de forma altruista va dissenyar els plànols, de manera que van resultar totalment gratuïts.
L’aparellador de l’obra va ser el Sr. Sarrate, que en aquell temps era aparelladorde l’Ajuntament de Lleida.
D’aquesta manera va ser possible començar les obres durant l’any 1957.
La Junta de la Cooperativa les va encarregar al Sr. Santiago Benavent Solsona que va ser el contractista de l’obra.
És important dir que les obres es van començar amb l’ajut de tot el veïnat. Primer cal esmentar que els fonaments es van fer a pic i pala amb la col·laboració de tothom. Al començament la gent treballava de franc, a “jova”, però després es va decidir la contractació de personal fix.
El Sr. Santiago ens comentava que, llavors, cobraven 7 ptes. l’hora. I als manobres els pagaven 11 ptes. al dia. Més tard van apujar el sou a tot el personal contractat.
Un altre problema afegit era aconseguir tota la infrastructura necessària per poder desenvolupar les tasques de construcció. El material el vadeixar el Sr. Manel Argelet, que era un contractista d’obres de Lleida. Així es van aconseguir bastides, taulons, soques, pals...
En les excavacions que es van dur a terme per fer els fonaments va aparèixer soterrat un cementiri antic. Es van trobar multitud de tombes, sobretot a la zona on ara hi ha situat l’escenari. Les tombes eren independents, tenien unes voltes fetes amb rocs. Els arcs eren perfectes. Els difunts estaven estirats damunt un jaç de palla d’arròs. Davant la descoberta van recórrer al consell de mossèn Esteve, el qualva decidir retirar aquelles restes i donar-nesepultura cristiana.
També és curiós esmentar que a la zona que després seria la porta d’entrada es van trobar dues sitges en forma d’ampolla, les quals es devien utilitzar per emmagatzemar gra. Sembla que daten de l’època medieval.
Una vegada fets els fonaments s’anava pujant l’obra poc a poc. El material de construcció l’anava comprant la Cooperativa a mesura que s’anava construint, a la bòbilade Térmens i a l’empresa G.M.P. de Bellpuig.
El transportdels totxos i de la grava el feia el Sr. Pere Solans. El viatge es pagava a 125 ptes.
La llargada de la Sala és de 31 m., des de la boca de l’escenari fins a la façana principal, a més dels 6 m. d’escenari. En principi havia de tenir 4 m. més, és a dir, uns 35 m., però al final no es va fer així.
L’estructura de la Sala l’havien de suportar 6 “cavalls” d’embigat, fets de formigói de 17 m. de llargada. Per poder pujar aquests contundents “cavalls” sobre l’estructura van haver d’improvisar una mena de grua. El Sr. Antonio Gené ( Ca la Molinera) tenia en una de les seves finques un xop altíssim i de consistència considerable. El va tallar i fou, aquest, la grua durant tota l’obra.
Lligaven els cavalls al xop i llavors amb un sistema de quatre vents el movien d’acord amb les necessitats.
El proper desafiament era aconseguir un ternal. Un membre de la Junta de la Cooperativa, el Sr. Joan Solans March, va anar a una botiga per comprar-lo, però és clar, no disposaven de massa diners. A la mateixa botiga li van aconsellar que anés a una Institució anomenada “Regiones Devastadas”, on s’intentava oferir ajuda en qüestions d’aquesta índole. El Sr. Joan Solans es va dirigir a aquesta institució i va aconseguir el ternal.
A la nit, amb els focus del camió del Sr. Pere Solans muntavenels “cavalls”, unien les dues parts per després pujar-los a l’estructura. Ho feien a la nit perquè l’elevatpes dels “cavalls” requeria molta ajuda i era en aquest moment de la jornada quan els veïns, després de les tasques agrícoles, disposaven d’alguna estona lliure. Llavors, es reunien i de forma desinteressada els muntaven.
Quan s’estava pujant el 2n. cavall es va espatllar el ternal. Aleshores van haver d’apuntalar el xop amb la càrrega i el van haver de canviar. Cal ressaltar que gràcies al coratge dels veïns es va poder superar aquest ensurt i l’obra va poder continuar.
És important dir que la grandària dels “cavalls”era inusual. De fet,va venir molta gent dels pobles veïns a veure la construcció perquè no es podia creure que uns “cavalls” tan llargs, amples i amb tant de pes poguessin suportar l’estructura; es pensava que caurien.
La realitat és que durant 7 anys seguits hi va haver revisions institucionals de la teulada de la Sala Coliseum i mai es va trobar cap problema, al contrari, sempre es va trobar l’estructura en perfectes condicions.
La jàssera de la boca de l’escenari es va fabricar “in situ” i va estar aproximadament un mes encofrada. Feia 1,10 m.d’alçada per 12 m. de llargada i per 30 cm. d’amplada.
Les bigues del sostre de l’accés a la Sala(porta) estan fetes de ceràmica i reomplides amb formigó armat. Són les úniques bigues que no es van comprar, sinó que es van fer. Per abaratir costos es van fer així i curiosament són les úniques bigues de la Sala que avui per avui estan en millors condicions ja que són les úniques que no pateixen aluminosi.
El formigó de dins la Sala, és a dir, el terra es va fer amb la col·laboració de tot el poble. Tothom hi participà de forma altruista.
Les parets laterals de la Sala són de 15 cm. de gruix i les parets frontals són de 30 cm. Cal destacar que les parets exteriors no es van poder arrebossar per falta de diners. Això va venir més tard. De fet la paret lateral i la posterior encara estan igual que quan les van fer.
La història del fals sostre de la Sala Coliseumtambé és interessant. Es tracta d’una estructura de filferro formada per quadrats de 60 cm. per 60 cm.
A damunt s’hi va posar una lona de roba de sac. Els sacs es van comprar nous a Mollerussa. Llavors aquests sacs es van ajuntar i cosir fins a aconseguir una tela enorme. D’aquesta tasca immensa se’n van encarregar les senyores. Les mullers dels socis de la Cooperativa es reunien a les nits, després de les seves tasques quotidianes, i de forma voluntària i desinteressada cosiren la enorme lona. Després, una vegada posada la lona sobre el sostre es va cobrir de palla d’arròs, la qual es comprà a Almenar. Aquest fals sostre a part de constituir un bon aïllant, va fer possible que l’acústica de la Salaresultés satisfactòria.
Les obres de la teulada van ascendir aproximadament a unes 150.000.- ptes., quantitat considerable si tenim en compte que estem a l’any 1957-1958. I el cost total de tota l’obra rondava la quantitat d’ 1.200.000.- ptes.
Cal esmentar que durant tota l’obra no es va patir cap accident laboral, la qual cosa encara fa recordar amb més il.lusió el procés de construcció.
La fusteria de la Sala Coliseumla van elaborar conjuntament el Sr. Antonio Rovira i el Sr. Joan Ortiz, que eren en aquells moments els dos fusters locals.
El guixaire de la construcció fou El Sr. Ramon Forcat. Ell va ser l’encarregat de fer amb guix la multitud de motllures que hi ha a la Sala:les de les llotges, les de l’escenari i les de les portes.
De la instal.lació elèctrica se’n va fer càrrec el Sr. Melé, també amb la col·laboració del Sr. Figuerola.
Del Sr. Melé es conta que era un home modern, d’idees innovadores. Ell va proposar de posar llums de neó a la motllura que envoltava l’escenari. Les llums de neó, en aquell temps, no eren conegudes, i el resultat va ser espectacular. L’escenari destacava, doncs, per la seva súper modernitat.
La calefacció que es va instal·lar inicialmentconsistia en barrils amb serradures. Després es col·locà una estufa de pinyola, que a causa de la seva forma, eraconeguda com el“dragón”. El sistema de refrigeració consistia en un enorme ventilador que es va ubicar al fons de la Sala, al marge, és clar, dels 8 finestrals laterals.
Com que s’havia acabat el pressupost no es van poder comprar cadires per vestir la pista de la Sala. No obstantaixò, es van comprar cadires de bova per poder condicionar almenys els “ palcos”.
En aquells temps existia a Corbins un grup de teatre anomenat “Flors de Maig”. Un dels seus integrants era el Sr. Joan Solans March, el qual motivat, és clar, per les arts escèniques va intuir que l’escenari de la Salaquedava una mica baix per si es volien representar obres teatrals. Per aquesta raó es va decidir aixecar el sostre d’aquella zona. Llavors s’hi van poder posar les bigues i les corrioles- que avui encara funcionen- i que permetien posar els decorats quan fos necessari. Aquest és el motiu pel qual la part de l’estructura pertanyent a l’escenari no té “cavall” d’embigat.
També, quan ja s’estaven acabant les obres es van adonar que no s’havia fet una cabina per ubicar el projector de cinema. Com que ja no quedava res de pressupost van empescar-se la manera de construir-la amb cost zero. Amb unes biguetes de fusta d’un veí ( que va cedir-les desinteressadament ) i uns “matximbrats” van improvisar la petita cabina que encara existeix i que ha fet tant de servei durant tots aquests anys.
El projector de cinema es va comprar a Lleida, al Sr. Delfí Marqués. Necessitaven 80.000.- ptes. per poder-lo adquirir i no les tenien. Aleshores el Sr. Nadal Pujol Albert es fa oferir per comprar-lo.
Quan el Sr. Delfí Marqués va portar el projector per instal·lar-lo a Corbins, es parà al mig de la Sala i va fer un truc de mans. Tot seguit afirmà que l’acústica era perfecta.
La Sala Coliseum es va inaugurar per la Festa Major de Santa Quitèria, el maig de 1958.Es van contractar dues orquestres de renom per a tal esdeveniment. Una era La Triunfal d’Igualada i l’altra era Amoga. La Sala es va inaugurar al ball matinal. Es va obrir el teló i les orquestres van tocar una sardana. Tot seguit el President de la Junta de la Cooperativa, Sr. Ramon Camats Anguera, va fer un petit discurs on va agrair, per davant de tot, el coratge i la participació desinteressada de tota la població, que havia fet possible tirar endavant un projecte que en aquelles hores era ja tota una realitat.
El ball matinal va continuar. Les dues orquestres s’alternaven els temes. Es curiós destacar que les orquestres es van pagar amb les entrades deljovent. Els casats no pagaven, només pagaven els solters i d’aquesta manera es va sufragar l’espectacle.
Al cap de poc temps d’inaugurar la Sala Coliseum van sorgir les inquietuds per poder fer cinema. Cal recordar que en aquella època només es feia cinema al local delmatrimoni d’en Sr. Mario Pàmpols Bosch i la Sra. Lola Sales Florensa, ja que només ells en tenien la concessió.
La Junta de La Cooperativa volia també gaudir de concessió per fer cinema i llavors va anar a fer les pertinents gestions a Lleida. Van parlar amb el Sr. Coe, Cap del Sindicat Franquista, perquè els donés el permís.El Sr. Coe els va proposar d’utilitzarun projector de dimensions reduïdes, d’aquesta manera es gaudiria d’un permís i a la vegada no s’entraria en polèmiques amb l’altra concessió que ja hi havia a la població.
No satisfets amb la resposta del Sr. Coe, la Junta va voleranar a entrevistar-se amb el Governador, Sr. Fernández Galard, que havia estat responsable del Sindicat Vertical de l’Espectacle. Després de plantejar-li el tema, va contactaramb el Sr. Ferrer Casamada, que era Delegat del Ministeri d’Indústria, per tal que fes les gestions possibles per aconseguir la concessió per fer cinema.
El Sr. Ferrer Casamada va assegurar que en quinze dies tindrien el permís a les seves mans.
Passats els quinze dies va arribar una carta a la Junta denegant el permís. Llavors el Sr. Ramon Camats Anguera i el Sr. Arturo Paüls Mauri van anar a demanar explicacions al Governador, Sr. Fernández Galard. Aquest s’estranyà molt d’aquella situació i va demanar, a la vegada, explicacions al Sr. Ferrer Casamada i va concertar una cita peculiar amb ell. Els membres de la Junta estaven amagats en una cambra contigua i van sentir tota la discussió. Després el Sr. Governador obligà al Sr. Ferrer Casamada que es disculpés davant la Junta i que es comprometés seriosament a donar-los la concessió.El Sr. Ferrer Casamadaho va prometre i va assegurar que faria totes les gestions necessàries a Madrid per aconseguir-la.
Els membres de la Junta no es van creure el Sr. Ferrer Casamada i van anar, altre cop, a entrevistar-se amb el Governador, Sr. Fernández Galard. Van demanar-li si era possible que ells anessin personalment a Madrid i s’entrevistessin directament amb el Ministre. El Sr. Governador els va signar l’autorització per poder-ho fer.
El Sr. Ramon Camats Anguera i el Sr. Arturo Paüls Mauri es van encaminar cap a Madrid a la recerca de la difícil concessió. Allí es van entrevistar amb el Sr. Ruíz Solís, Ministre del “Sindicato Vertical”.Ell mateix els va concertar una cita amb Indústria i va assegurar que el tema quedaria resolt en quinze dies. I així fou, al cap de poc temps va arribar finalment el cobdiciat permís, la qual cosa provocà una satisfacció extrema a tot el poble de Corbins.
Bastant més tard, la Cooperativa va acabar comprantla concessió del cinema al matrimoni del Sr. Mario Pàmpols Bosch ila Sra. LolaSales Florensa, a causadel tancament del seu negoci.Així també els va comprar tot el material, i d’aquesta manera va ser possible obtenir les cadires per a la Sala.
També es recorda que es van comprar les cadires que faltaven al Frontón de Lleida.
Es va començar a fer cinema el dia 25-12-1958,és a dir, el dia de Nadal, amb la projecció de la pel·lícula Jimmy.A l’endemà, dia de Sant Esteve es van projectar dues pel·lícules: Oro y Marfil,la qual tenia com a protagonista a Sara Montiel i El Hombre de Kentackyprotagonitzada per Burt Lancaster.
El primer film en què es va veure una dona amb “bikini” va estar Bahía de Palma. L’anècdota curiosa és que el film anava acompanyat d’una carta - notificació institucional on s’indicava que no es tallés cap fotograma per raons d’argument.
Després, la primera pel·lícula on es van veure els pits d’una dona - concretament els de l’actriu Amparo Munoz - va estar Tocata y fuga de Lolita.
L’entrada al cinema costava 8 pessetes. La tria i l’adquisició dels films funcionava de la següent manera. Els dissabtes el Sr. Jaume Paüls Mayoral es reunia, a Lleida,a la cafeteria “ Triunfo”amb tots els representants de les distribuïdores cinematogràfiques; algunes d’elles eren la “Paramount”, la “Warner”, la “Century Fox”, la “Universal” i la “Columbia”. Llavors es feia la tria i concessió de les pel·lícules que es projectarien.
Més endavant la tria es feia ja des de Lleida, conduïda pel Sr. Carrillo i després s’enviaven les cintes a Corbins.
Les cintes cinematogràfiques arribaven el dissabte amb l’autocar de l’empresaBullich, i el Sr. Jaume Ribes Queralt les anava a buscar i les portava a la Sala.
Després el dilluns les retornava perquè l’autocar de l’empresa Bullich se les endugués, altre cop, a Lleida.
La primera obra teatral que es va representar a la Sala Coliseum fou Una història qualsevol protagonitzada pel Grup de Teatre Local “ Flors de Maig”.
A principis de l’any 1967 la Sala Coliseum té una altra funció: acollir el moviment sardanista a Corbins. D’aquest en sortiren les colles “Lliris del Noguera”, maig de 1967; “Dansaires del Noguera”, març 1968; i “ Rebrolls”, maig de 1971. A la sala es feien assaigs i, fins fa pocs anys, en entrar hi havia una vitrina on estava exposada la gran quantitat de trofeus que havien aconseguit amb la seva participació en competicions sardanistes fins l’any 1975.
No va estar fins a l’any 1969 quan es van fer les primeres reformes a la Sala Coliseum . Recordem que la façana no estava acabada. El que es va fer, aquell cop, fou arrebossar i arreglar la façana, per la qual cosa es va haver de comprar una bastida enorme i altíssima. El Sr. Santiago Benavent Solsona ens explicava que la van comprar a una empresa de Lleida, la qual era la primera vegada que venia una bastida d’aquelles dimensions i per aquest motiu l’empresa mateix la va venir a fotografiar quan estava muntada, per poder-la exposar a la seva botiga.
Hi va haver unes segones reformes poc després, que van consistir principalmenten el condicionament dels serveis a la normativa vigent de l’època.
L’any 1984 es van realitzar les obres de les sortides d’emergència de la Sala Coliseum . Degut al canvi de legislació en matèria d’estructura d’edificis d’ús públic es va haver d’adequar la Salaals criteris de seguretat actuals. L’adequació va consistir en l’eliminació de les dues primeres llotges de la dreta, frontals a l’escenari, per tal de deixar l’espai necessari per poder fer una sortida, degudament senyalitzada, per la part posterior oberta a l’exterior. Aquestes reformes van ascendir aproximadament a 700.000.- ptes.
Durant l’any 1986 es van dur a terme les reformes del sostre. Es tractava de desmuntar elfals sostre inicial i substituir-lo per plaques prefabricades de material ignífug.
El canvi es devia a la necessitat d’adaptar-se a la nova legislació i també evitar el perill que suposava mantenir un sostre amb tant de poder inflamable.
Aquest canvi, a més, aportà una nova estètica, més moderna, a la Sala. Elcost del sostre va ascendir als 2.000.000.- ptes.
També durant l’any 1986 es va canviar tota la instal·lació elèctrica de la Sala Coliseum. La raó va estar igualment la necessitat d’adequar tots els sistemes a la legislació vigent en l’àmbit de material i protecció elèctrica. Les reformes elèctriques van ascendir a 700.000.- ptes.
Finalment, a l’octubre de 1998, l’acord entre la Cooperativa i l’Ajuntament va fer possible canviar la làmpadadel projector cinematogràfic. El sistema anterior funcionava amb carbons incandescents i es va canviar per una làmpadaXénon, la qual va millorar la qualitat de projecció. La làmpada Xénon va costar 800.000.- ptes.
Ja hem comentat a l’inici d’aquest modestreportatge que les obresde remodelació de la “Sala Coliseu” començaran el proper juny. L’Ajuntament de Corbins ha previst una reforma integral de l’edifici. El finançament d’aquestes reformes seran contemplades en el Pla Únic d’Obres i Serveis de la Generalitat de Catalunya i es preveu que la inversió superi els 60 milions.
Les obres consistiran bàsicament en l’enderroc de l’actual sostre per construir-ne un de nou, perquè les bigues i els “cavalls” pateixen aluminosi. També es farà la substitució de tota la fusteria ( portes, finestres... ) que pateix deterioraments a causa del pas del temps.
Es reformarà tota l’estructura de l’escenari per tal d’adaptar-la als diferents usos: teatrals, musicals... A la vegada, s’adequaran els serveis d’ús públic, es construiran les llotges noves i es dotarà la Salade l’equipament de so i de llum necessari, així com també del sistema de refrigeració i calefacció idoni.
Tots els veïns de Corbins han viscut moments intensos, divertits i inoblidables a la Sala Coliseum. Recordem que durant més de trenta anys es feia ball amb orquestra cada diumenge al vespre, a part de les celebracions en festes assenyalades.
Així fou com, per exemple, un cop inaugurada la Sala Coliseum,s’instaurà la Festa de Quintos en la que els joves que per a l’any següent havien estat cridats a files, és a dir havien de fer el servei militar, organitzaven diferents actes que culminaven amb una sessió de ball a la Sala. Durant el transcurs de la mateixa, es ballava el tradicional “ball de quintos”, on aquests es posaven en rotllana al mig de la pista, juntament amb la resta de la gent, i anaven a buscar a la noia amb la qual, prèviament, havia adquirit compromís de ball.Posteriorment, junt amb la resta de companys, gaudien d’un vermut i per la Festivitat de Sta. Àgueda, eren les noies qui invitaven a aquests a un refrigeri.
Aquests balls es recorden molt lluïts. Tot era música, rauxa i diversió.
Una de les orquestres que va amenitzar aquests balls fou “Les estrelles negres” d’Osca. I anys més tard, els quintos varen fer una aposta més innovadora i varen aconseguir contractar a les encara famoses Orquestra Plateria iCompanyia Elèctrica d’ Harma.
Actualment, i amb la supressió del servei militar, aquesta festa ha quedat mancada de sentit, malgrat formar part de les nostres tradicions populars.
Després, van arribar altres temps, temps de modernitat. La gent jove buscava altres alternatives de lleure i les va trobar en la música disco. Els joves de Corbins van comprar un equip de música que van ubicar a la Sala i d’aquesta manera s’encetà una altra etapa de la Sala Coliseum. Els joves s’organitzaven el funcionament d’aquest projecte per juntes, les quals sorgien dels membres de les quintes.
Els temps tornaren a canviar i en posar-se de moda discoteques i pubs musicals a Lleida, Mollerussa i a les Borges Blanques van provocar que el jovent de la població es traslladés a divertir-se a aquests llocs i que la Sala Coliseum deixés d’ésser el punt de trobada essencial de la joventut.
Malgrat això, aquesta hi ha mantingut els lligams fins ara. A la Sala Coliseum és on s’han fet els assaigs dels Geganters i Grallers de Corbins, actual Grup de Carrer “ Lladres Fins”, ininterrompudament, des de l’any 1989.
Les veus infantils la van omplir per primer cop l’any 1990 amb la presentació de la coral “Brots de Cirerer” de Corbins, apadrinada per membres de l’antic “ Orfeó La Cirera” de Corbins (1929). Encara que més multitudinària fou la presència de nens i nenes en la 9a. Trobada de Corals Infantils del Segrià, el juny de 1993, amb uns 200 participants.
També, des de l’any 1995, és on es couen les obres de teatre del Grup de teatre de Corbins, Sense pres, s.a. A més, ha acollit altres companyies de teatre foranes que l’han escollida com a lloc idoni per fer les seves prèvies, com són Talia, Zum-Zum, 10 rals ximpleries teatrals,...
Poc a poc la col·laboració entre la Cooperativa i l’Ajuntament de Corbins van fer possible revitalitzar el funcionament de la Sala Coliseumja que la majoria d’actes socials, culturals i lúdics han tingut lloc en aquest local emblemàtic.
Des de l’any 1958 la gent de Corbins, a més de ballar, veure cinema, assajar...a la Sala Coliseum, també ha pujat al seu escenari i ha viscut multitud d’històries: tragèdia, comèdia, música, humor, moda, espectacle... Tots hem estat actors i espectadors però, sobretot, PROTAGONISTES d’aquesta història, de la història de la Sala Coliseum, la Sala.
Enderrocarem algunes de les seves parts, però entre les runes no hi queden ensorrats els nostres records, els nostres somnis, les nostres il·lusions... Aquests restaran en el nostre cap i en el nostre cor, esperant entrar quan s’obrin les portes de la novaSala Coliseum, la SALA.
|
